L’efímer món de les olors
Font: Selena Soro / ara.cat
L’efímer món de les olors, al segle XVII va viure a França un dels homes més genials i abominables d’una època en què no van escassejar els homes abominables i genials. Es deia Jean-Baptiste Grenouille, i el seu geni i la seva única ambició es limitaven a un terreny que no deixa empremta en la història: L’efímer món de les olors.
Jean-Baptiste Grenouille, nascut entre els pestilents carrers del París del segle XVII i protagonista de la novel·la El perfum. Història d’un assassí, de Patrick Süskind, és, segurament, el millor perfumista que ha donat la ficció. No només podia emular l’olor d’un nen o d’un home agressiu: també va elaborar una fragància perquè l’estimessin, feta amb l’olor corporal de desenes de joves verges i belles, a qui va matar i va empastifar en greix per convertir-les en perfum.
L’univers de les fragàncies i la seva creació és avui encara més fascinant que el dibuixat per Süskind en la seva novel·la. El perfum és un poema que s’expressa en paraules químiques. És un món efímer, però les seves fórmules no són secretes. Tres segles després de Jean-Baptiste Grenouille, en un laboratori es poden crear olors que ni tan sols existeixen a la natura. Crear a partir del no-res. “Creem olors completament noves, que no podem ubicar en cap situació quotidiana perquè mai les hem olorat”, explica Núria Cruelles, perfumista i somelier catalana. Els
perfumistes, químics de formació, ja són capaços de crear fragàncies del no-res. Són olors que no podem ubicar en cap situació quotidiana perquè no existeixen a la naturalesa. Doten els perfums de força i intensitat, i el que abans aconseguien directament de la natura, de fonts vegetals com les flors i les plantes o en el món animal, ara es crea en un laboratori. Ja no cal maltractar l’entorn per obtenir-ne les notes més intangibles i evocadores, capaces d’embriagar l’olfacte, el sentit amb més memòria i capacitat de record.
Tons de vellut
És el cas de l’Iso E Super, un ingredient que s’utilitza en gairebé tots els perfums i que no es pot trobar a la natura. Amb ell, les fragàncies adquireixen una intensitat de gran subtilesa i un to gairebé de vellut. “El més sorprenent és olorar l’Iso E Super de manera aïllada”, escriu la historiadora de perfums Elena Vosnaki. “Gairebé no té olor, almenys no en té una que es pugui definir de manera concreta. La composició de l’Iso E Super, creat el 1990, fins i tot va generar una espècie de culte: es deia que feia olor de l’aura natural d’una persona”, conclou.
Les persones tenim olors corporals que poden atreure’ns o causar-nos rebuig, encara que sigui inconscientment. “Tots emetem feromones, i està demostrat que una part de l’atracció entre persones respon a l’olor”, comenta Núria Cruelles. “Hi ha olors corporals que poden agradar-nos. Fins i tot la suor de la teva parella pot semblar-te una olor agradable: no deixa de ser una emissió de percepció sexual”, afirma.
Quan l’Iso E Super encara no existia ni les tècniques eren tan sofisticades, hi havia altres maneres de donar potència i intensitat a un perfum, unes pràctiques que ara estan prohibides. “El vòmit de balena o els testicles de castor, per exemple, augmenten la intensitat de la fragància”, assenyala Cruelles. “Hi ha olors que pot ser que no notem, però que aporten caràcter al perfum. És com el cassís -o groseller negre-, que fa olor de pipí de gat però que al costat de les altres notes pot agradar-nos en un perfum”. Una altra pràctica molt estesa era empastifar de greix les parts del
darrere d’una civeta -una espècie de gat- i donar-li cops perquè tingués por i produís més feromones. El greix, impregnat amb les feromones, es barrejava amb alcohol i s’escalfava a altres temperatures perquè només en quedés l’essència.
Aquesta tècnica, coneguda amb el nom d’ enflourage, és la que utilitzava Jean-Baptiste Grenouille per extreure la fragància de les noies que queien a les seves mans. El perfum resultant de l’olor corporal de les donzelles li va permetre doblegar fins i tot els pares de les víctimes, que van caure rendits davant seu.
Per sort, cap sintètic existent provoca els efectes que causa el perfum de Jean-Baptiste Grenouille. Aleshores, per què es creen? La raó és molt més terrenal que la voluntat de crear l’essència de l’amor: el preu.
“De vegades hem de perfumar un producte de neteja amb lavanda i no surt a compte comprar-la natural. Per això la fabriquem químicament”, explica Núria Cruelles. Crear lavanda sintètica és com muntar un puzle: es barregen diferents químics fins que la composició fa olor de lavanda, tot i no portar ni un gram de la flor. “Una lavanda natural és com una orquestra, té tots els instruments. Un sintètic, en canvi, és només un dels instruments, com un clarinet”, assenyala la perfumista. “Un sol clarinet pot seguir tocant la mateixa melodia que tots els altres instruments, però encara que reconeguis la partitura, mai sonarà igual”, afegeix.
Més enllà de si s’utilitzen productes naturals o sintètics, moltes vegades la partitura és l’element més anhelat d’un perfum. Una fragància pot tenir 100 ingredients, i amb aquests mateixos ingredients es poden crear fins a mil perfums. “Abans, quan es volia plagiar un perfum, només s’utilitzava l’olfacte”, explica Núria Cruelles. “Disgregaven el perfum al seu cap i anaven conformant el puzle de la fragància”, afegeix. Actualment existeixen tecnologies capaces de detectar tant els ingredients d’un perfum com les seves proporcions, encara que la mà del
perfumista segueix jugant el seu paper.
Aparells com el cromatògraf de gasos i l’espectre de masses absorbeixen la fragància i n’identifiquen cada ingredient. Quan la màquina identifica un component, el captura i en mostra l’empremta dactilar. “Això ens permet saber de quin ingredient es tracta, ja que tenim registrades les empremtes de tots els components”, assenyala l’experta. De vegades, dos components surten en un mateix instant i cal ser hàbil per detectar si realment hi ha més d’un ingredient. “Plagiar fragàncies requereix molts coneixements i una base química molt important”, reflexiona.
Objectiu: l’exclusivitat
Tot i això, subratlla Cruelles, “la meta d’un perfumista és dissenyar perfums únics i exclusius”. No es tracta només de fabricar un producte físic, sinó d’expressar una personalitat a través de l’alquímia. “Els perfumistes treballem com els pintors o els músics. Ells tenen els colors i les notes, i nosaltres les olors”, diu la perfumista. “Treballem amb el món sensorial, i el que intentem quan creem un perfum és traslladar una sensació, un record, un sentiment. El nostre és un món totalment abstracte. Volem expressar aquelles memòries, virtuts i inquietuds que ens diferencien
els uns dels altres”, afirma Cruelles. En definitiva, assegura: “Quan treballem el que pretenem és crear la nostra pròpia essència; una essència que ens descrigui i reculli tots els nostres petits secrets”.
